Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.
Refugi antiaeri R. 0232.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0232, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
El refugi estava emplaçat a la plaça del Diamant, delimitada pels carrers Astúries, de l’Or, Topazi i Guilleries.
El seu disseny es basà en una galeria de mina totalment folrada de maons de forma laberíntica amb una llargada de 69 m., una amplada de galeria d’1’10 m. i una alçada de 2 m. la superfície total ocupada fou de 75’90 m².
El refugi comptava amb dos accessos al carrer de l’Or davant els núms. 8 i 10 respectivament. Aquests accessos comptaven amb diferents trams d’escala fent ziga-zaga que salvaven un desnivell d’uns 12’50 m.
Segons el plànol, el projecte incloïa tres galeries que mai no s’arribaren a fer, ja que l’Ajuntament mai no feu la concessió. Pels plànols sembla que el refugi es perllongaria pels carrers Topazi i Guilleries per tal de connectar-lo a altres refugis, obres que tampoc no es realitzaren mai.
A més l’estructura defensiva comptava amb dos pous de ventilació i extracció de terres, una infermeria i instal•lació elèctrica.
El 1999 es constituí una plataforma popular que aconseguí que la delegació municipal del districte concedís el permisos per que un equip pogués estudiar, fotografiar i cartografiar el refugi.
A banda, una comissió de tècnics de l’Ajuntament feu una inspecció per tal de certificar el bon estat del refugi.
Permalink Http://cartaarqueologica.bcn.cat/1104
+ 3000 punts d’interès arqueològic geolocalitzats i tipificats.
Tot allò d'interès arqueològic que s'ha trobat a Barcelona