Pend: prop_34:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0199.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0199, amb data de novembre de 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
El refugi estava ubicat entre el carrer de Pi i Molist i l’actual carrer Sant Iscle, al sud de l’antic curs del torrent de Porta, actualment cobert.
Es tracta d’un refugi amb tres galeries i dos accessos. El primer accés, a l’est i el més pròxim al carrer Pi i Molist, comptava amb dos trams d’escala que salvaven un desnivell de 10 m. A partir d’aquest accés es prolongava una galeria de 30 m. de llargada a la qual anaven a morir altres dos. La primera o central, de 15 m. de llarg, comptava amb un accés orientat al nord, a una passarel•la que creuava l’antic torrent de Porta. La segona galeria, a l’oest, feia 30 m. de llarg i quedava cegada davant del torrent de Porta.
Segons el plànols, sembla que l’amplada de les galeries oscil•lava entre 1’04 i 1’65 m. i l’alçada entre 1’70 i 2’13 m. La distància del sostre del túnel a la superfície oscil•lava entre els 7’75 i els 9 m.