Descripció:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0177.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0177, amb data de novembre de 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
El refugi estaria ubicat a l’angle sud de la illa conformen els carrers Lepant, València, Padilla i Mallorca. Actualment aquesta illa compta amb un passatge central entre el carrer Mallorca i València que queda cegat abans d’arribar a aquest últim. En el moment de projectar el refugi el passatge tenia sortida en la confluència dels carrers Lepant i València.
El refugi antiaeri es basa en dues galeries perpendiculars que formen una “T”. La primera galeria, d’uns 28 m., comptava amb dos accessos, un dins el núm. 260 del carrer Lepant i l’altre dins el núm. 264 o 266 del mateix carrer. Aquests dos accessos estaven dissenyats amb tres trams d’escala, fent un doble colze, que salvaven un desnivell de 7 m. En aquest tram es possible veure com el plànols preveien la construcció d’una latrina amb unes mides d’1’40 x 0’90 m. A més també es pensava efectuar una aportació de terres per aixecar el terreny sobre aquest túnel 1’5 m., aconseguint així un terraplè per esmorteir l’impacte i explosió de les bombes.
El segon túnel, del carrer Lepant al passatge d’Utset, amidava uns 38 m. de llarg i comunicava la galeria anterior a l’accés que hi havia al passatge; aquest accés comptava amb dos trams d’escala en angle recte que salvaven un desnivell d’uns 9 m.
Segons el plànols del projecte, el refugi estava excavat al substrat i comptava amb una sèrie d’arcs obrats amb maons i morter per tal de reforçar l’estructura. Els arcs, amb les pilastres que els sustentaven, deixaven una amplada interna al túnel d’1’10 m. i una alçada de 2 m.