Descripció:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0124.
A partir la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0124, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “de sala o cel•lular“.
Segons un plànol del 31 de juliol de 1937 es tractaria d’un refugi antiaeri ubicat al mateix emplaçament que l’antiga església de Sant Cugat del Rec, a la confluència dels carrers Carders i Fonollar.
El refugi, que es pressupostà en 210.800 pessetes, es basava en una gran espai rectangular dividit en 7 sales amb un passadís perimetral que donava als dos accessos existents, un al carrer Carders i l’altre al carrer Fonollar. Els accessos comptaven amb trams d’escala que desembocaven en unes rampes per tal de guanyar profunditat. A banda de les set sales el refugi havia de comptar amb unes petites habitacions possiblement destinades a latrines, botiquí i altres serveis.
Segons el projecte, el refugi estava dissenyat per allotjar un total de 700 persones. Les sales comptaven amb una alçada d’entre 2’40 i 3 m. i el gruix del forjat de formigó sobre les voltes de les sales havia de fer un gruix de 0’80 m.
Actualment, degut la intervenció arqueològica 137/05, duta a terme a la Plaça de Sant Cugat del Rec, se sap que el refugi no es va arribar a construir tal i com es va dissenyar, ja que en el transcurs de l’obertura de part de la plaça no es trobà cap vestigi d’aquesta infraestructura. Aquest fet no descarta, però, que s’arribés a construir alguna part del refugi en una zona no excavada de la plaça, de fet hi ha documentació que es refereix a l’inici de les obres el 14 de setembre de 1937.