Pend: prop_34:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R.0082.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0082, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
Segons un plànol del 23 de juny de 1938 es tractaria de dos refugis antiaeris destinats, possiblement, a quedar units; el primer quedava ubicat a l’actual finca núm. 27-31 del carrer Mallorca i el segon a les finques 187 i 189-191 del carrer Rocafort.
La primera galeria, realment complexa per l’intricat del seu recorregut, amb molts canvis de direcció, comptava amb dos accessos. El primer d’ells, a tocar de la mitjanera entre les finques 27-31 i la 25, comptava amb dos trams d’escala que salvaven un desnivell d’uns 12 m. El segon accés, al nord del primer, comptava també amb dos trams d’escala, i un petit replà entre ells, que salvaven de nou un desnivell de 12 m.
L’amplada de la galeria variava segons el segment de túnel, oscil•lant entre els 1’30 i els 1’60 m. L’alçada del túnel també diferia segons el tram arribant des dels 2’35 m. fins als 1’60 m. en un dels trams. Aquest primer refugi compta, segons el plànols, amb un pou de ventilació.
Del segon refugi només hi ha constància de que es construïssin les escales d’accés, en dos trams, que salvaven un desnivell d’11 m. L’accés es feia per la finca núm. 187 del carrer Rocafort i el túnel continuava en direcció nord endinsant-se sota la finca 189-191 del mateix carrer. L’amplada del túnel era d’1’60 m. i l’alçada de 2’30 m.
Finalment, al plànol també es pot observar un “pou de galeria” dins la finca núm. 193-197 del carrer Rocafort, estructura que, probablement, hauria d’anar lligada a aquest segon refugi tal i com indica la seva orientació.