Pend: prop_34:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0014.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0014, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
Segons un plànol del 5 de juny de 1938 es tractaria d’un refugi antiaeri amb dos accessos; el primer a la confluència dels carrers Topazi i Biada, i el segon a la confluència dels carrers de Bellver i de Sta. Clotilde.
A partir del primer accés, que comptava amb quatre trams d’escala que salvaven un desnivell de 14 m. el refugi passava per sota les finques 28-34, 36 i 38-40 del carrer del Topazi, amb una llargada d’uns 70 m. En arribar a la cantonada del carrer Topazi amb el carrer Betlem el refugi compta amb una petita bifurcació i quedà aturat. Dins aquest tram es poden veure al plànol dos pous de ventilació. La cota mínima assolida és de 58’70 m.
El segon accés comptava també amb tres trams d’escales que salvaven un desnivell de 16 m. L’accés en direcció nord gira sobtadament vers l’oest per passar sota la finca núm. 1 del carrer Santa Clotilde i després de travessar el carrer de Bellver torna a girar per passar sota les cases 12, 10 i 8 del mateix carrer, a partir d’on torna a girar cap el sud i s’allarga uns 17 m. on queda aturat. A partir d’aquí hi ha un espai entre les dues galeries d’uns 34 m. destinat a unir les dues galeries i que se sap si es va arribar a excavar mai. Aquest segon tram compta amb un pou de ventilació.