Descripció:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0095.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols del refugi 0095, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
Segons els plànols conservats, pertanyents al projecte d’ampliació del refugi ja existent, aquest quedaria ubicat entre la confluència del Passeig Sant Joan (antic Passeig de la República) amb el carrer València i la confluència dels carrers Mallorca i Nàpols, fent una “L” d’uns 350 m. de llargada.
Sembla que el refugi original feia uns 300 m. de llarg i finalitzava al carrer Nàpols entre els carrers València i Mallorca i comptava amb dos accessos, un a la cantonada oest dels carrers València amb Roger de Flor, i l’altre una mica més al nord de la cantonada est de l’Avinguda Diagonal (antiga Avinguda del 14 d’Abril) amb el carrer València.
Aquest refugi es basava en una galeria de 2’30 m. d’ample per 2’50 m. d’alt a una fondària de 5’50 m. del carrer (respecte al sòl del refugi). Els murs de formigó feien una amplada de 0’50 m. i la volta 0’30 m.
El projecte d’ampliació preveia l’elaboració de tres nous accessos. El primer havia de quedar ubicat a la meitat nord de la confluència dels carrers, amb cinc trams d’escala fent ziga-zaga. El segon s’havia d’emplaçar a la cantonada sud dels carrers València i Avinguda Diagonal; aquest havia de ser més complex, després d’una rampa d’accés es bifurcava en dos branques en ziga-zaga per anar a buscar la galeria del refugi.
Finalment el projecte d’ampliació contemplava, a més de la creació de serveis sanitaris a tocar dels nous accessos, la prolongació del refugi en 50 m. en direcció nord fins arribar a la cruïlla dels carrers Mallorca i Nàpols.
Aquesta prolongació s’havia de fer mitjançant un nou túnel en paral•lel a l’existent, a partir del final d’aquest últim. La nova galeria, amb accés des de la cruïlla sud-oest dels carrers Nàpols i València, sembla que havia de comptar amb una amplada interna d’1’50 m. i una alçada de 2’80 m. Els murs havien de tenir una amplada de 0’60 m., tant als laterals com a la volta. Aquesta prolongació, a més, havia de comptar amb serveis que contemplessin urinaris, W.C., botiquí i espais per la ràdio i piles o acumuladors. Es desconeix, però si totes aquestes reformes es dugueren a terme.